Menjar gratuït a mitja tarda...

Avui l’Aleix i jo ens hem acostat a la Universitat Pompeu Fabre, on Woody Allen ha estat investit Doctor ‘Honoris Causa’.
La experiència ha estat, amb poques paraules, agoviant i confusa. Els hi passa a gran part dels personatges mediàtics que basen la seva imatge en l’humor: Cauen simpàtics en excés.
I quina és la reacció de la massa? Crits i histèria al voltant del ‘mediàticament graciós’ Woody Allen, qui és en realitat un pobre senyor de 72 anys, casat, i amb ganes de gaudïr tranquilament del que serà l’escenari on treballarà durant tres mesos, a partir del 16 de Juliol.

La majoria d’universitaris allà presents, han generat una terrorífica allau humana amb l’arribada del cotxe que el portava al recinte, del que ha sortit, no massa tranquil, per entrar atrafegat al edifici.
Crits per ‘a veure si em veu’, fotos pel fotolog (o altres webs on calmar l’ego), han estat accions injustificades quan, dins la sala on es retro-projectava l’acte, gran part dels assistents trencaven el silenci, necessari per escoltar la cerimònia.
I, fins i tot, encara quedava lloc per comentaris com “has vist? Està aprofitant l’acte per auto-promocionar-se amb la nova pel·lícula”. M’ha fet certa gràcia aquesta observació, sobretot perquè l’individu en qüestió estava utilitzant un acte en commemoració a una gran carrera per auto-promocionar-se davant dels seus colegues (hi poso la ma al foc), i fardar d’un personatge del que, probablement, no havia vist cap pel·lícula.

Tot plegat ha portat a Woody a la trista decisió d’abandonar l’universitat en acabar la cerimonia, prescindint d’un magnífic banquet que l’hi havien preparat: Dues fileres d’espelmes formaven un passadís que duia a una serie de taules rodones, on descansaven multitud de canapès amb noms que s’assossiaven fàcilment amb les seves pel·lícules, com ‘ametlles a l’estil de Lily’. Cambrers, copes de xampany i una il·lustra banda de jazz completaven el glamour d’un esdeveniment on, el seu protagonista, ha abandonat abans de l’hora prevista.

A quí li importava? El menjar era allà, gratuït, i si en Woody no hi era, vuit o nou canapès de més serien per nosaltres.
Aquesta és la mentalitat d’aquesta trista nació, catalana o espanyola, tant se val.